Slow life

Slow life. Quan estàs en el paradís, com jo ara mateix, assegut sobre la fina sorra d’aquesta platja deixant vagar els meus pensaments, és el que desitges. I penses que tothom hauria d’abandonar-se al plaer de viure més lentament. Que la vida és massa curta com per a no detenir-se un moment, dos, tres, a gaudir dels seus petits plaers: una copa de vi en una terrassa enfront del mar, un bany refrescant en transparents aigües color turquesa, un bon plat característic de la gastronomia local. Desitges que res s’acceleri i que el temps de felicitat no es detingui. Així que, keep calm and speak galego.

Dins d’un parell de dies tot això serà un record. Ni tan sols un bon propòsit per al proper curs. Tornaràs a l’escapament lliure en el circuit de ciment, esclau de la circumferència que t’indica que arribar un minut tard és un pecat imperdonable. Tornaràs a veure les notícies i a recordar que altres mons, que al seu moment potser van poder gaudir del seu slow life, segueixen picant a la teva porta, encara que potser un excés d’aigua de mar t’hagi tornat sord. T’adonaràs, llavors, que alguns dels que criden han tingut la relativa sort de ser blancs. Encara que els homes blancs de colón centreeuropeus, aquests que es dutxen amb vanish oxyaction, cada dia més blanc, considerin que no ho són prou i han d’envoltar la seva dutxa de tanques amb fulles made in spain. Potser perquè el seu déu, aquest en el qual ningú creu, però que a molts els serveix d’excusa, té un nom diferent a aquest costat del mediterrani. Posar un pobre a la meva taula queda decoratiu. Però centenars de milers…

Mentrestant se seguirà preparant el naixement d’una nova nació. Quelcom que a tu, personalment, no t’amoïna: les nacions es construeixen. Perquè una nació existeixi només és necessari que la majoria de la seva població se senti còmoda i actuï de forma natural davant els símbols i els discursos d’identitat col·lectiva. En paraules del politòleg de Chantada Xaime Subiela[1]: “La nació té a veure amb la voluntat i, per tant, amb la dimensió subjectiva de les persones que atribueixen significat polític a una identitat cultural, i també és un fet social, si ho comprenem en el sentit d’E. Durkheim com a objectivació de les relacions socials”. Sigui per reacció enfront dels anti-discursos, sigui per sentiment de pertinença a una terra, sigui pel que sigui. És un moviment incessant en la història. Nacions que neixen. Nacions que moren. Nacions que creixen o disminueixen. La majoria de gent que es proclama ciutadana del món, en el fons se sent part d’alguna part. Encara que no sigui necessàriament de la terra on va néixer, o on es va criar. Potser sigui el lloc on va conèixer a aquella noia a la qual mai podrà oblidar. O el país nòrdic al que ha emigrat recentment per falta d’oportunitats a la “seva” terra i del que no pensa tornar mai. Quan a algú li pregunten d’on és, gairebé ningú respon d’enlloc. Tampoc respon “europeu” (aquesta gran estafa de germanor que ens van vendre), excepte, potser, els espanyols de viatge als EUA perquè no els confonguin amb mexicans. En tot cas, no entenc que ningú pugui oposar-se al naixement d’una nova nació, fent d’aquesta oposició, fins i tot, una manera de vida. Tret que tingui interessos d’algun tipus en el contrari o el nacionalisme imprès en el seu marc vital sigui clarament de signe oposat. En el meu cas personal, si despertés en un nou Estat, tindria exactament els mateixos problemes i els mateixos motius pels quals seguir lluitant contra les injustícies, la societat de l’acumulació i el consum massiu, les finances carronyeres i el nepotisme de les famílies instal·lades en la seva, ara, remodelada torre d’ivori. Res nou, doncs.

Així que els somnis d’slow life seran només això. Un somni. O dos. Res més. Una opció estrictament personal en la mesura del possible. Almenys fins que s’acabi el petroli i hàgim de viure una slow life desconcertant per collons. Quelcom que no trigarà a succeir i pel que les persones d’occident no estem preparades. Però com aquest és un pensament massa horrible per tenir-lo en consideració, ocorrerà com amb la mort: amb no parlar d’ella…

Per la meva banda, vaig a deixar d’escriure, vaig a aixecar-me d’aquesta finíssima i blanquíssima sorra i a donar-me un capbussó en aquestes aigües transparents de color turquesa abans que l’excés de sol acabi d’estovar-me el cervell.

[1] Para qué nos serve Galiza? Xaime Subiela. Editorial Galaxia. 2013

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *