Samaín

Arriba el Samaín. La nit que va del darrer dia del mes d’octubre al primer dia del mes de novembre, l’assemblea del final de l’estiu, quan el temps i l’espai es confonen amb la boira i s’obre la barrera de la frontera entre vius i morts, per a encetar un temps de comunió amb els esperits dels difunts. El temps de desar les armes, posar les calaveres dels vençuts a sobre dels murs, amb una llum a l’interior, i entrar de ple a la meitat fosca de l’any, l’any nou celta.

Hom va haver d’esperar l’arribada de les carabasses d’Amèrica per a canviar els cranis per les cucurbitàcies buides i barrejar la festa original amb la cristiana Halloween (All Hallow’s Een o vigília de tots sants), malgrat que hagi bisbes que oblidin l’origen d’aquest nom en la universalització de la festa pel papa Gregori IV i el satanitzin (“aquesta festa no té res a veure amb la visió cristiana de la vida i de la mort i el fet de que se celebri tan a prop de la festa de tots sants és un risc de desnaturalitzar el missatge espiritual de la fe cristiana” diuen Monsenyor Cesare Nosiglia i l’arquebisbe Aaron Hostetter). Ells s’apropien de les festes i dels santuaris que existien quan van arribar. I després els dóna un atac d’amnèsia.

La llarga nit de pedra, amb parada militar i sota pal·li, gairebé acaba amb la tradició però els llogarets, conservadors como són, la van mantenir, malvivint, igual que van fer amb la llengua o amb les torxes del solstici d’estiu. Després va ser Rafael López Loureiro qui va encendre l’espurna que ens va portar a aixecar la bandera del far west europeu enfront de la moda nord-americana del Halloween, en un viatge d’anada i tornada de tradició, mercantilitzada allà i recuperada aquí amb orgull per les noves generacions gallegues.

Malgrat que els telenotícies continuaran parlant de Halloween (empesos pels ingressos derivats de la publicitat de les grans àrees comercials) el Samaín, barrejat amb la castanyada i amb la festa religiosa dels difunts, suposa una nova/vella forma de la tradició de l’equinocci de tardor que considero important en aquest segle XXI: per una banda té una vertent pedagògica per als menuts, en el sentit d’habituar-los, d’una manera festiva, a la natura i els seus ritmes vitals, i per l’altra suposa una barrera de resistència enfront la globalització cultural i comercial dels Estats Units que necessita un tipus uniforme de consumidor al que poder hipnotitzar amb un únic missatge publicitari.

Tant de bo la recuperessin també, si no ho han fet ja, a les àrees de la Península Ibèrica on el Samaín també ha estat tradició: el nord de Portugal, Astúries, Salamanca, Càceres, Burgos, Madrid, Guadalajara, Cuenca, Saragossa i Osca. Tant de bo la festa dels guerrers celtes li mengés el terreny a la festa dels quincallaires ianquis i s’escampés per l’Europa que comparteix aquest pòsit, aquesta soca comuna. Tant de bo els polítics europeus, quan parlen de la tradició cristiana comuna (oblidant els europeus musulmans, per exemple), recordessin que hi ha altres tradicions prèvies que també “fan” Europa i que són tan o més dignes de respecte i, a sobre, més nostres que els invents que venen d’allà l’Atlàntic.

No és #Halloween; és #Samaín.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *