Rèquiem pel galleg

Corren temps en els quals ens convertim en persones-xip, cervells-calculadora. Temps de sentiments prefabricats pels amos de la xarxa que hem d’escollir en una llista desplegable (en una relació, en una relació oberta o és complicat…). Temps en els quals el poder té tanta informació de nosaltres que pot absorbir qualsevol intent d’insubordinació o subversió, convertint-lo en un anunci. Temps en els quals lliurem voluntàriament la nostra privadesa, el nostre ésser íntim que ens fa ser persones úniques i exclusives, a la indústria publicitària, mecanisme de transmissió d’aquesta bogeria que és el capitalisme de producció en massa, sempre fugint cap endavant en un suïcidi col·lectiu que no té en compte que el progrés és impossible, que els recursos són finits, que destrossem el món en el qual vivim, potser, perquè som conscients que aquest món estaria millor sense nosaltres.

És aquest poder -crec-, el que està fent possible el que cinc-cents anys de mania antigallega no va poder fer: la desaparició de la llengua de forma voluntària pels seus parlants. El gallec no surt en el mapa de llengües en perill d’extinció de la UNESCO. Ningú pensa que sigui una llengua en perill de desaparició. Es parla als carrers, té una tradició literària rica i en perfecte estat de salut, es fan (algunes) pel·lícules en gallec, té un govern propi que fa esforços per la normalització lingüística (campanyes mòbil en gallec, bocaberta, paraules encadenades, etiquetat en gallec…) i, per si fos poc, ja té un domini propi a la xarxa, el puntogal, que sembla una assegurança de vida per a la llengua.

Però aquestes dades no quadren amb el que veig en un sol dia de passeig per una ciutat com Lugo o una vila com Chantada. Vaig al Cadastre i m’atenen en castellà. En l’Arxiu Històric un altre tant (encara que aquí fan l’esforç, es nota que no parlen gallec quotidianament i es van al castellà quan es descuiden). Més tard vaig a la notaria a Chantada. Uns grans cartells anuncien “En galego, está no seu dereito“. Pel que sembla entre totes -a través de la Xunta- paguem uns cursets de gallec als notaris i notàries. Però el gallec està absent de tota conversa. Pregunto, assenyalant-lo, pel cartell i em contesten que els “parroquians” prefereixen ser atesos en castellà. Pel que sembla no es pot ser metge, arquitecte o oficial de l’ajuntament si un parla gallec.

Al carrer més del mateix. Només parlen gallec els vells. A Lugo gairebé em cauen les llàgrimes quan sento parlar dos germans petits en gallec entre ells. Les mares reprenen els nens amenaçant amb un “te voy dar con la zapatilla“. I la veritat, sense jutjar i amb tots els meus respectes envers la gent que ha triat parlar castellà com a opció personal, em sembla ridícul sentir parlar dues persones entre si en castellà, amb inconfusible accent de Lugo, quan els dos pares, els avis (i més enllà), van parlar sempre en gallec.

Aquest complex d’inferioritat, tan gallec, té avui el soci i aliat omnipotent i omnipresent dels molts noms: YouTube, Facebook, Twitter, Linkedin… i la publicitat (present com a tal i en forma d’informació, la qual cosa és més greu). Ja sé que m’exposo a ser ratllat de retrògrad, jo que amb la meva tasca de programador d’aplicacions informàtiques vaig contribuir, en alguna mesura, a la creació del que avui diem Internet. Però el resultat no pot ser més decebedor. El que pensàvem seria un mar de llibertat, es va convertir en una camisa de força, intel·lectual i vital, al servei d’una maquinària que mai té prout pel que fa al coneixement dels “clients”, i que aplica aquest coneixement en tècniques d’hipnosi (anomenades publicitat) que ens indiquen el que està be i el que està malament, quina cosa té prestigi i què és marginal, quina cosa ens fa alegres i què ens deprimeix i, en aquest darrer cas, com solucionar aquesta depressió. Com expliqueu, si no, que un simple eslògan que se li va escapar a algú (amb voluntat o sense ella) en un anunci de Media Markt armi el remolí que va armar el “Keep calm and speak galego” de la samarreta? Per a alguns mitjans, voler parlar en gallec és sinònim de ser nacionalista. I tots sabem que aquesta associació s’utilitza en termes pejoratius amb intenció subliminal.

Les gallegues i els gallecs, en general, sempre hem intuït que el prestigi i el poder estaven del costat del castellà. Malgrat aquesta intuïció, segurament mentre la població va ser majoritàriament rural, el gallec, més mal que bé, va anar sobrevivint contra tot pronòstic. La UNESCO defineix com a llengua amenaçada aquella en la qual s’identifiquen factors que poden convertir-la, a mitjà termini, en una llengua morta. El gaèlic escocès o irlandès no es consideren llengües mortes. Però a Escòcia, malgrat els esforços del govern escocès per potenciar programes de televisió en gaèlic, només es pot sentir parlar en gaèlic els vint mil habitants de les Illes Hèbrides. A Irlanda el parlen uns quaranta mil habitants, encara que els rètols siguin bilingües. Les dues llengües estan en el mapa de llengües en perill d’extinció. El gallec, en canvi, no sembla donar símptomes de desaparició (com deien els altres, encara sort que ens queda Portugal). Segons la UNESCO, una llengua és “vulnerablequan la majoria dels nens la parlen però pot estar restringida a determinats àmbits com la llar. Està en “perill” quan les criatures ja no l’aprenen a casa. Està en “perill greuquan la parlen els avis i generacions anteriors però els pares, encara que l’entenen, no la parlen entre si ni la transmeten als fills. Està en “perill críticquan els parlants més joves són els avis i la parlen parcial i rarament. El següent pas ja és “extinta“, quan mor l’última persona parlant (algunes llengües la identifiquen amb noms i cognoms, com Tuone Udaina, últim parlant del Dálmata).

Per a mi, hi ha zones de Galícia, com la ciutat de Lugo, en les quals el gallec, segons aquesta classificació, està en perill greu, doncs el parlen els avis però els pares no el parlen entre si i no el transmeten als fills. Com als irlandesos i escocesos, ens espera un futur en el qual els cartells ens recordaran que va existir una llengua que ja no parla ningú, excepte alguns irreductibles gals en un llogaret perdut en el qual mai va entrar Youtube. També quedaran les biblioteques, però aquestes no les visita ningú.

Per això em va donar per entonar aquest rèquiem pel gallec. Perquè està mort i tots volem creure que només està de farra.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

One thought on “Rèquiem pel galleg

  1. BOA TAADI…GOSTRREA DE SABER SE O BHCG QUALITATIVO É SEGURO PARA DETECTAR GRAVIDEZ COM 15 DIAS DE FECUNDAÇÃO OU MENOS, FIZ UM EXAME E DEU NEGATIVO, MAS ELE NÃO INFORMA VALORES. EU ESTOU SENTINDO ALGUNS SINTOMAS E COMO TIVE RELAÇÃO NO MEU PERÍODO FÉRTIL ESTOU NA DUVIDA SE O RESULTADO DO EXAME QUALITATIVO É CONFIÁVEL COM POCO TEMPO DE GESTÃO?OBRIGADA,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *