Res

Una dona viatja amb tren, de retorn al seu domicili, i l’home assegut al seu costat li pregunta:

—Li ve de gust que li expliqui la meva vida?

—Ja que insisteix tant —diu ella sense deixar d’observar com els pals d’electricitat es mouen cap a enrere a major velocitat que els camps en els quals estan clavats.

—Doncs ja està.

—No m’ha explicat res.

—Exactament. Tota la meva vida es resumeix en res.

La dona remou el cos en el seient i s’abraça a si mateixa, refugiant-se en la recognoscible calidesa de les solapes de l’abric. Només llavors li mira amb tendra indiferència per trobar-se amb el somriure beneit del seu interlocutor.

—Alguna cosa hi haurà hagut. Alguna anècdota. Algun amor. Somnis d’infància. Alguna cosa.

—Per descomptat. Volia ser un gran advocat, com el cap de l’Ally McBeal, tenir un Jaguar i casar-me amb una dona rica que em mantingués. I ho vaig aconseguir tot. Em vaig llicenciar en dret cum laude. Em vaig casar amb la rica hereva més bonica de la facultat. I el meu sogre ens va lliurar les claus d’un Jaguar com a regal de noces. Fi.

—I considera que tot això és res.

—Així és. Res. La total absència d’alguna cosa. El buit. La sensació de sentir-me atrapat en una mala òpera, representada per afeccionats sense dots per al cant, en la qual un interpreta el paper de d’infaust Faust. Mai ha sentit alguna cosa semblat? Voler alguna cosa amb bogeria i avorrir-la un cop ho ha aconseguit?

—No em parli de bogeria.

—Doncs és, justament, del que volia parlar-li.

La dona es remou incòmoda en el seient i torna a recolzar el cap en la finestra mirant cap a l’exterior.

—Acabo de tancar al meu marit. Ja he tingut suficient ració de bogeria per un temps.

—Ho sento. No era la meva intenció ser indiscret. No obstant això jo em referia a un altre tipus de bogeria. En realitat, a bogeria en plural. Al que es coneix com fer bogeries. Li ve de gust?

—En què està pensant? —diu la dona sense girar-se.

—En res. Esperava que vostè em fes una proposta. Si la meva vida ha estat res és, precisament, per la meva total manca d’imaginació.

—I de punteria. No ha encertat en absolut amb la persona adequada.

—Se m’ocorre una cosa. Veu el revisor? Podríem simular que no portem bitllet i quan estigui prou a prop aixecar-nos i fugir pels passadissos. Tancar-nos en un lavabo. Fer l’amor mentre ell colpeja la porta i després, un cop sadollats tots dos, sortir com si res i mostrar-li els nostres bitllets amb un somriure. No seria una bogeria deliciosa? Què li sembla?

—Em sembla que no és mal guió per a un curtmetratge.

Romanen callats, amb les mirades fixes en el revisor que s’apropa lentament, es para a cada grup de seients, agafa el bitllet, el mira detingudament per sobre de les seves ulleres de llegir, l’introdueix en una màquina i el torna amb un gràcies sense canviar el rictus de la seva cara. Fins que arriba a la seva alçada.

—Bitllets, si us plau.

Tots dos treuen el seu bitllet. De la butxaca interior de l’americana grisa ell, de la bossa de pell marró ella, i l’apropen al revisor que repeteix, exactament, els mateixos gestos de sempre.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *