S’ha mort

Ha arribat a la fi del camí.

S’ha mort.

Vaig mirar atent per veure si el seu esperit sortia volant cap al cel.

I no vaig veure res.

Però ho vaig notar.

Vaig notar que s’havia repartit en centenars de fragments per l’univers.

Un d’ells, molt gran, estava dins de mi. Un altre, més gran encara, dins de la companya que va ser, que és, que serà. De la companya de vida. Tan junta, que es va convertir en una sola vida. I vaig veure que a dins de la meva germana habitava un altre tros inmens del seu esperit. I a dins dels seus nets dos trossos grans com dos amors eterns.

Altres, de tamanys diversos, van anar a parar a dins d’una altra gent.

Dins de totes les persones a les que va deixar petjada viu un esperit amable. Amable perquè no pot ser més que amat. Un esperit lleu, que no pesa, però que no és lleuger.

Ha arribat a la fi del camí.

S’ha mort.

I ara continuarà caminant amb els nostres peus, parlant amb les nostres paraules, brindant amb els nostres brindis, estimant-nos des de dins.

Continuarà sent, en nosaltres, pura poesia.

En alguns serà només un vers. A dins d’altres una oda completa a la vida. Poesia pura feta a base de terra i de fusta. D’arada i de garlopa. Versos i versos enganxats amb cola, rimant amb el vernís de les bones persones.

S’ha mort.

S’ha quedat a dins nostre.

Ara hem de ser qui de no deixar marxar el seu esperit.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *