Llums a les dent

Ningú el va veure saltar en la nit cega, ningú va veure el seu ombrívol cos mig nu i lacerat sumint-se en la foscor, allunyant-se de la tanca, els focus, els lladrucs, els guàrdies i els seus cops de porra. Marejat i ensangonat, es va arrossegar buscant el mar tal com li havien indicat. Cerca el mar. A prop del mar ho trobaràs.

Venia del sud. Dels manglars pantanosos, de la malària i de l’ebola coronat com a nou rei de la mort solitària a la cuneta. Venia del pati posterior, de la deixalleria, de la ciutat amb nom sense futur, disposat a trobar aquell cel terrenal en el qual tothom té llums a les dents.

La veritat és que no sabia com havia aconseguit saltar les dues tanques sense que ningú el veiés. Recordava haver pres impuls, grimpar i saltar, grimpar i saltar. Ni tan sols havia notat els talls de les ganivetes per tot el seu cos. S’havia separat del grup un centenar de metres, havia esperat amagat —més per por que per càlcul estratègic— un llarg temps i, quan es va decidir, va grimpar i va saltar i va aparèixer a l’altre costat.

Intentava escoltar el so de les ones, però només sentia el de la seva pròpia respiració. Més fort que la cridòria procedent de la tanca que deixava a la seva esquena. Havia de trobar el mar. Per tant, cap avall. Enganxat a les parets dels edificis, allunyant-se dels fanals, detenint-se amb cada soroll, ajupint-se en passar prop de les portes i les finestres, podia olorar la seva pròpia por. Fins que va trobar un lloc, tan fosc com qualsevol altre lloc, i allà, sense preàmbuls, es va quedar adormit.

Un raig de llum amable i càlid sobre les parpelles el va treure dels somnis de soldats i guerrilles. Va trigar una estona a tenir consciència de si mateix, mentre els fragments d’imatges residuals s’evaporaven lentament. I llavors sí. Llavors va començar a escoltar un murmuri i els seus sentits van notar la presència de més homes al seu voltant. Un intent de moviment li va provocar un dolor profund en el costat. Un altre i un dolor més intents. Va obrir els ulls en el moment just en que una bota enorme xocava contra la seva cara.

Sobreposant-se, recordant com havia arribat fins allà, va fer un salt posant-se dempeus i va arrencar a córrer sense saber cap a on anava. El gust de ferro de la sang als llavis, una olor salada al nas, un soroll rítmic que venia del davant i un xoc sobtat contra una massa d’aigua que el va fer caure. Darrera seu crits d’ira i odi en un idioma incomprensible. Es va posar a nedar. Coïen les ferides.

Però tants dies sense menjar l’havien deixat sense forces. Es va aturar. Va intentar surar sense moure’s per recuperar l’alè. Un xiulet va passar molt a prop seu i va anar a petar a l’aigua. Es va girar cap a la costa. Uns quants homes d’uniforme apuntaven els seus fusells cap a ell. I els xiulets es repetien cada cop que disparaven.

Va intentar nedar de costat per a allunyar-se dels xiulets, però aquests el seguien allà on anava. Estava sense forces. Ja havia empassat aigua. I no sabia què fer. Llavors els va veure. Darrere els homes d’uniforme, omplint gairebé tot el camp visual, un home i una dona amb un nen petit en braços —blancs tots ells, amb blanques llums a les dents—, miraven l’horitzó des del jardí d’una casa a la que podrien viure cinc famílies senceres.

Semblaven tan reals en aquella immensa fotografia que l’home va tancar els ulls per celebrar íntimament la seva troballa. Ho havia vist. Ho havia trobat.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *