Godmorgon

Així que un simple armari de bany es diu Godmorgon. Ara el més semblant a viure una aventura consisteix en fer-te tu mateix un moble. Benvingut a la República independent de casa teva! Quina era la frase que em va dir ahir el fuster quan me’l vaig trobar en el meu passeig pel parc? Reconeixem més logos que tipus de flors i més eslògans que poemes. Quan li vaig dir que els meus fills m’havien regalat un Godmorgon per l’aniversari va posar cara de resignació i em va explicar la davallada i caiguda del seu petit taller. Senzillament em van asfixiar, va dir. I contra això no es pot lluitar perquè compten amb la publicitat, l’arma literària d’aquest sistema Atila en el que vivim. T’has fixat que el llenguatge dels publicistes és un llenguatge de guerra? Campanya, bombardeig, arsenal, impacte, blanc, esquer, explosió d’ofertes… L’enemic és el consumidor: es tracta de desarmar-lo i fer-lo presoner. I ja hem caigut. Amb quina facilitat ens diem a nosaltres mateixos consumidors. Un tipus lúcid el fuster.

Aviam. Fem repàs. Tinc els trenta-cinc cargols de vuit classes diferents. Les cinquanta-sis juntes de nou classes diferents. La clau aquesta per a donar voltes i que serveix per a tot. Tornavís, llapis i martell. I les fustes que no són fusta, que són de cartró premsat, recolzades a la paret. Sembla ben bé un camp de batalla abans de la batalla, amb els soldadets col·locats en formació. El que no tinc és algú que m’ajudi a muntar-lo com explica el dibuix: deixa ben clar, tatxant-me, que està prohibit muntar-lo sòl. Això és com tornar a l’escola. Ens tracten com a nens, segurament perquè ara ja és el que som. Com els meus. Rondant la trentena i no tenen prou imaginació com per a regalar-me un llibre o una corbata. Havien de regalar-me un Godmorgon.

Però el que els toca viure no és fàcil. Els pobres es deuen passar el dia preocupats amb mil històries. No tenen aquells minuts fumant una cigarreta a la terrassa (perquè hem fet arribar la prohibició de fumar a les llars) que et permeten deixar navegar el cervell allà on vulgui o el vent el dugui. D’això nosaltres en dèiem volar. Però tant se val. No els tenen aquests minuts perquè sempre han d’estar ocupats. Ja ho deien de petits que s’avorrien. De res va servir que jo els digués que era bo avorrir-se de tant en quant. Perquè el que diu un pare, o una mare, no val per a res si la societat on vius no ho acompanya amb fets. I el fet és que tothom va de bòlid, com les formigues quan passes un peu i trenques la filera, sense saber ben be perquè o cap a on. Els meus fills no havien de ser una excepció. El sistema Atila, com diu el fuster, ha passat el peu i els ha trencat la filera.

Ara toca posar aquestes tres fustes a terra formant una hac i introduir aquests espàrrecs de plàstic, que imiten fusta, als dos forats laterals de la del mig. Em caldrà el martell.

La Laura els disculpava els nois. Deia que els nens s’han de divertir, que ja vindrà l’edat adulta per a avorrir-se. Ella era l’optimisme personificat. Fins i tot quan la seva maleïda malaltia degenerativa ja no li permetia menjar per la boca i duia aquella sonda directa a l’estomac, ens demanava amb gestos, perquè la malaltia tampoc la deixava parlar, una xeringa de cava per injectar-se-la a la sonda i posar-se una mica engatada. Poc temps va passar des d’això fins que va començar a demanar-nos l’eutanàsia, quan va tenir la terrible certesa que moriria asfixiada. Ho feia escrivint amb el dit índex de la mà dreta a sobre de la mà esquerra. Lletra a lletra. E-u-t-a-n-a-s-i-a. Llavors deixava caure el cap i tancava els ulls sabent que no faríem el que demanava.

Però els metges i les infermeres, tot i que es podien ficar en un embolic, tot i la gent amuntegada a urgències per manca de personal, es van portar bé. Van preparar aquella habitació per a ella sola, ens van deixar estar junts tota la tarda i al capvespre ens van preguntar si ja estàvem llestos i si volíem un capellà. Quan els nois van dir que sí estàvem llestos, tot i que era mentida, i que no volíem un capellà, van apujar la roda de la màquina de la morfina i en uns minuts ens va deixar, amb la serenor que havia tingut tota la vida, gairebé sense que ens adonéssim que havia deixat de respirar.

Pam! Ja m’he matxucat un dit. Ara només tinc ganes de plorar. I aquí estic, assegut al terra en front del camp de batalla de cargols i fustes del Godmorgon aquest. Redecora la teva vida, diuen. Quina vida? Doncs ja el muntaré demà quan torni de la meva passejada amb el fuster. O el mes que ve. Mentre estigui llest per a la visita dels meus fills pel Nadal…

 

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *