Jo

Vas donant tombs de manera erràtica sobre la corda fluixa d’una ploma en desús. Has mirat cap avall, sabent que no hauries d’haver-ho fet, i has vist el rostre aterrador del no res.

Creus tenir una meta però en cap moment t’has detingut a mirar on està lligat l’extrem oposat del cable pel que creus caminar.

Perquè la veritat és que estàs quiet, parlant-li al vent que bressola la corda de costat; a un àliga que planeja al teu voltant mirant-te amb ulls incrèduls; al ressò, l’únic que et vol escoltar (doncs aquesta és la raó de la seva existència); a tu mateix, el gran teoritzador a qui no li calen orelles (doncs tot el que ha de sentir o escolta directament des del seu interior).

Saps perfectament que l’essència està a sota de tota la parafernàlia de robes, armadures i pesats toms teoritzants. Saps que quant mes pretens explicar la realitat, més t’allunyes d’ella. Saps que cada paraula de més és una nova làpida sobre totes i cadascuna de les làpides de la seva sepultura. I saps, també, que un cop sepultada és molt difícil, per no dir impossible, arribar de nou a ella. A no ser, potser, que et converteixis en esperit (o, pel cas, en cuc) i penetris la terra àgilment fins arribar a ella. Saps que per a això s’ha de morir. O matar.

Matar tots els jos que t’anul·len i t’enverinen lentament. Als que emmordassen amb sa mà aquesta boca interior que porta tan de temps emmudida. Als que et van instal·lar caixes registradores, hipoteques, bons, propietats i llibres de comptabilitat. Als que et repeteixen a diari, insistentment, la paraula resignació. Als que et diuen que ja no tens edat per a això.

Ho saps. Saps que per a això has de matar. Però et tenassa la por. I no es la por a que es trenqui aquesta línia recta que a dures penes et sosté. No és la por a l’atac d’aquesta àliga curiosa. No és la por a que l’eco et torni paraules que no vols sentir. Ni tan sols és la por a que rere la boira es reveli, com a veritat incontestable, que el cable que et bressola no està fixat a enlloc.

No. El que et terroritza, en realitat, és que a base de matar jos, al final te n’adonis que no queda dins teu cap jo que pagui la pena.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *