Ciutat Olimp

Lent —com la vida de vegades—, em perdo en la inconsciència del meu pas, pesat, monòton, negre, fins a barrejar-me amb la nit, volent la nit per amant mentre el sol no ens separi.

La Juana ja dorm el somni etílic quan camino al costat del seu apartament de cartrons. El seu marit mai li va passar la pensió després del divorci. I el banc va executar la hipoteca tirant-la al carrer. L’única paret de pedra de l’apartament és l’antiga entrada a un teatre abandonat. El mobiliari consisteix en bosses d’escombraries plenes de draps que la Juana mai ha vist. Li n’hi ha prou amb saber que aquestes són les seves pertinences. Al seu costat, mirant per una finestra sense marc ni cristalls, els ullarros de carbó del seu fill Pedro miren, curiosos, les llums dels edificis alts que hi ha lluny. Als seus vuit anys, li dolen els genolls de tant entrar i sortir dels contenidors i la seva mare li pega perquè està massa cansat per anar de pressa.

Lent, com la vida de vegades, continuo caminant fins a trobar-me en els dominis de’n Basilio. Ningú sap el seu veritable nom. El sobrenom l’hi va posar Esteban Maravillas perquè era l’únic negre que havia conegut abans de perdre la vista. Fet un cabdell en el sac de dormir que va portar d’Àfrica, és l’únic objecte que podria recordar-li els seus somnis de progrés i llibertat. Però Basilio ja no recorda res. Els seus somnis van adquirir la duresa del metall que busca cada dia. Quilòmetres de ruta a canvi d’uns metres de cable, o uns quilos de ferro, amb els quals poder comprar la sensació de benestar en forma de tetra-brik. De vegades la Juana li permet entrar al seu apartament i compartir matalàs, però ha d’anar-se’n quan acabi l’acte.

La inconsciència del meu pas, pesat i monòton, em porta cap a la part posterior del Hilton. Allí on la immundícia de les cuines i les habitacions s’excreta per unes brutes portes de metall cap a un fosc carreró. Muntanyes de toves i negres bosses de plàstic, cobrint i envoltant uns contenidors insuficients, en les quals una gossada humana cerca alguna cosa amb que aplacar la gana que colpeja les seves temples. En el sòl van repartint les seves troballes a parts iguals. Carn caducada ahir, llet potser metamorfosejada en iogurt, fruita colpejada, mig podrida o que no té la bellesa necessària.

La nit és diàfana, brillant. Avui hi ha més estrelles que de costum. La lluna minva. En un carreró de sorra, sota l’únic fanal de groguenca llum intermitent, juguen nens i nenes amb una pilota rebentada. Les seves mares, assegudes en velles cadires, pelen mongetes verdes que van dipositant en un bol comú mentre xerren i riuen. Cap té marit. Va marxar, està a la presó o se’l va endur el cavall. Al matí aniran als afores del Lidl. Una d’elles s’agenollarà en una cantonada amb la mà estesa per demanar. Una altra, una mica més enllà, vendrà bossetes d’alls per un euro. La tercera estendrà el seu mostrari de calces i sostenidors a les escales de la porta lateral. Quan acabi el dia posaran en comú el que hagin tret i tornaran a asseure’s a pelar mongetes verdes.

Arribo als confins del barri. Esteban Maravillas, al que tothom diu Estivi, toca un vell tango lunfardo, a la seva pianola desafinada, sota el sostre escantellat del seu minúscul apartament. Té les finestres obertes. Al carrer, gairebé totes les prostitutes són nigerianes d’edat indefinida, encara que crec que més d’una hauria d’estar a l’escola. Hi ha brega. Totes a l’uníson envolten i escridassen un home. Una li dóna cops amb la bossa fins a aconseguir que marxi corrent. L’abusador expulsat de Ciutat Oníria, una ciutat plena d’històries on ningú somia amb ser enginyer, metge, advocat o qualsevol altra cosa; un lloc on els somnis consisteixen a aconseguir una mica de diners que et permeti arribar fins demà.

Creuo l’ampla avinguda, la frontera natural on el tràfic sempre està parat. Un clown argentí, muntat en un monocicle, distreu amb maldestres malabarismes els irats conductors. Sempre riu. I sempre dóna el bon dia o la bona nit; especialment als qui, en passar al seu costat, li criden pollós abans de pujar la finestreta.

A l’altre costat, a Ciutat Olimp, els edificis tenen un altre aire. Locals que venen tot tipus de mercaderies van tancant les seves parpelles metàl·liques. Els bars de disseny acullen un bullici de gent, sobretot a les terrasses. Un home rodó i bronzejat, assegut davant una cervesa en copa gelada, tapa el costat dret de la seva cara amb un smartphone de moltes polzades que no li impedeix parlar a crits.

—El pis? Una ganga. Només 2.000 euros al mes! T’ho pots creure?

Entre edifici i edifici hi ha zones arbrades i parterres amb gespa d’un verd que, de dia, fa mal als ulls. Al centre d’una zona enjardinada, una estàtua orina aigua fresca sobre una pila de marbre.

—Porta’m al teu famolenc, al teu tirat, al teu pobre —diu l’estàtua mullant-se els pantalons de riure—, vaig a pixar-me en ells.

Passo al costat d’una filera de contenidors. Gris, marró, blau, groc, verd. Al costat del blau, a terra, hi ha una bossa de plàstic plena de llibres. Algú ha canviat el color de la paret i aquests ja no decoraven bé. A la part superior apunta el llom d’un una mica més gran de l’habitual. És un llibre d’astronomia amb làmines a tot color dels planetes del sistema solar i d’algunes constel·lacions d’estrelles.

I recordo l’Estrella, la meva companya, anys enrere, plena de força i de desitjos, quan abandonava el seu braç a la meva sort, mestre en l’art de córrer i descórrer les cortines de la vida cada vegada que, amb l’acer, traspassava milers de cèl·lules pel just centre geomètric del seu nucli per arribar a l’essència plasmàtica on es barrejaven acer, sang i heroïna en una comunió difícilment comparable a qualsevol altre acte o entreacte del teatre vital.

Aquell últim dia, un més d’un nombre indefinit de dies, em vaig despertar amb ressaca després d’haver barrejat el líquid de la xeringa i els líquids corporals en el que anava a ser l’últim ritu de la nostra religió privada. Recordo que tenia fred i calor, gana i dolor. Estrella estava al meu costat més blanca que els llençols. Tan a prop i tan absent. Absent de la vida. La vida absenta d’ella. La xeringa, a mig buidar, encara penjava del seu braç. Vaig voler plorar però el que vaig fer, en canvi, va ser agafar aquella xeringa i introduir-la en el meu braç, encara sabent que no tenia dret a ser sang de la seva sang. Traïdor per fi, llavors no sabia de moral de vius quan jo era un mort vivent. Després vaig passar una temporada mirant-me els peus. William Burroughs em va fer un retrat.

La tornada al passat sempre em concedeix el benefici del dubte amb mi mateix. La nit té el benefici afegit de la solitud gairebé absoluta. Només el ressò llunyà de les sirenes anuncia, com en un secret a veus murmurat en una vetlla, que la vida continua pels qui viatgen en ella.

Agafo la bossa de llibres pensant a portar-la-hi al Pedro. Pot ser que li agradi el llibre d’astronomia. Pot ser que mirant-lo es quedi embadalit, somiant amb que un dia podrà volar a les estrelles i desaparèixer per sempre d’aquest barri. Pot ser. Pot ser que confongui els estels amb les llums dels edificis que veu des del seu apartament de cartró. En tot cas ell i la Juana podran vendre tota la bossa en una llibreria de vell i guanyar-se unes monedes. Pot ser que ho celebrin amb el Basilio. Pot ser que l’Estivi toqui una cançó alegre a la pianola i les prostitutes nigerianes, en sentir-la, oblidin els maltractaments quotidians.

Però això serà demà. Avui em perdo en la inconsciència del meu pas, lent —com la vida de vegades—, pesat, monòton, negre, fins a barrejar-me amb la nit, volent la nit per amant mentre el sol no ens separi.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

One thought on “Ciutat Olimp

  1. Desculpem se vos induzi em erro com essa expressao porque acho que nenhum ciclista vence sozinho. Apenas acho que é muito mais inddviiual do que o futebol porque se nao teriam de dopar a equipa inteira de ciclismo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *