Alturons de sal

M’encega el sol
amb centelleigs ferotges.
Clava el mar diamants turquesa al meu esguard.

Acluco els ulls i s’erigeixen,
com veles que han de moure aquesta illa,
les dunes generoses dels teus pits:
alturons de sal que m’assedeguen
quan intento endolcir-los amb petons.

I em faig sorra lliscant pel vessant del teu coll clivellat.
I esdevens l’ona que erosiona amb forts embats el meu pudor.
I sóc el torb que abraona els grans d’arena dels teus porus.
I ets la posidònia que m’ancora
                                                                 i em lliura dels esculls.

Sense dir un mot
entrellacem les llengües
d’on neix el marejol
del nostre humit desig:
que el cel no posi fi,
al ball de les marees;
que no s’acabi,
que sigui etern,
que, sent de sal com som,
ens dissolguem a poc a poc amb la ressaca.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada