Abdul

Agostinho és un jove portuguès. Treballa per a una empresa que es dedica al desenvolupament de programari per a governs. Coses com la digitalització de censos o la gestió d’ambaixades. Per això ha estat vivint a Angola, Moçambic i, últimament, a Timor Est.

Allà va conèixer la Luh. Una balinesa sorda que li va robar el cor amb el seu somriure. A la setmana de conèixer-se ja estaven vivint junts, prodigant-se amor totes les hores del dia que podien robar-li al treball.

Al poc temps van rebre una visita de la policia. A la família de la Luh, a Bali, li havien arribat notícies sobre la seva filla i volien assegurar-se que eren certes: que la seva filla no estava vivint en pecat amb un infidel. Agostinho estava indignat per aquesta intromissió de la família i de les autoritats en el seu amor. No podia creure el que estava vivint. No obstant això, lluny de deixar-se portar per la ira, va preguntar què era el que podia fer per solucionar aquesta situació.

Així va ser com Agostinho, ara Abdul, va realitzar el procés de convertir-se a l’Islam i es va casar amb Luh. La vida era meravellosa i els problemes s’havien allunyat amb prou facilitat.

Al poc temps, finalitzat el projecte pel qual havia anat a Timor, a l’Agostinho li van oferir la possibilitat de treballar per a l’ambaixada portuguesa a París. Bon sou, residència en un bon barri i cotxe. La Luh va acceptar, després d’alguns dubtes inicials, pensant que no li seria difícil trobar feina a París com a professora de nens i nenes sords. De fet estava disposada a seguir l’Abdul allà on ell anés.

A París van fer amics fàcilment. Van començar amb companyes de l’ambaixada i de l’escola especial on treballava la Luh. Després es van afegir els amics de les amigues, i les amigues dels amics, creant-se un bonic grup de noies i nois d’humor alegre i un aire un xic bohemi: Michelle (infermera sense fronteres i col·laboradora a l’escola on treballava Luh), Nohemí (la moreneta estudiant californiana), Manuel (l’informàtic de l’ambaixada) i Sophie (filòsofa treballant de caixera en un Carrefour). Sortien a veure exposicions, al cinema o a prendre alguna cosa. Sobretot a prendre alguna cosa. Les tertúlies els encantaven i tots procuraven parlar a poc a poc i de cara la Luh perquè ella no es perdés. Parlaven de tot, però últimament els preocupava el tema d’Orient Mitjà i la intervenció militar francesa a Síria. Michelle va explicar la història que havia succeït aquest mateix dia a Beirut: després d’un atemptat suïcida al costat d’una mesquita, on havien mort 50 persones i més de 200 havien resultat ferides, un home va veure a algú corrent pel pujol mentre cridava Allahu akbar. Va deixar els seus fills a càrrec de la seva dona i va anar al darrera d’ell, tirant-lo a terra mentre aquell feia esclatar els seus explosius lluny de la multitud. Aquest acte heroic va salvar la vida de centenars de persones a costa de la seva pròpia. La Luh posava l’accent en que les principals víctimes, tant de Daesh, com dels bombardejos occidentals, eren els propis musulmans. Abdul la mirava somrient. Efectivament, era feliç.

El divendres 13 de novembre van quedar amb el grup al bar Le Carillon, al costat del canal Saint Martin. Com encara no feia molt de fred, van preferir quedar-se a la terrassa, en part pensant en els fumadors del grup. Abdul i Luh eren els primers a arribar. Van demanar dos vins negres mentre esperaven a la resta. Quan el cambrer donava mitja volta per atendre la comanda i ells encara li miraven, van arribar Michelle i Nohemí agafades de la mà. Just en aquest moment Abdul va poder sentir el grinyol dels frens d’un cotxe i, molt poc després, el que semblaven petards. Instintivament va cridar la Luh, sense que ella el sentís ni li llegís els llavis, “AJUP-TE”, la va agafar d’un braç i va tirar d’ella cap al sòl. Però va caure com un fardell. Ja no es movia i el seu vestit groc s’havia tenyit de vermell.

Abdul, abraçat a la Luh, sense saber encara què ocorria, va aixecar la vista. Davant d’ell una criatura empunyava un fusell, disparant cap a qualsevol part amb els ulls injectats en odi mentre cridava Allahu akbar. Va desitjar que una bala li travessés el cor perquè aquest li deixés de doldre. No obstant això, al cap de molt temps de soroll terrorífic, la criatura va deixar de disparar, va muntar en el cotxe i es va allunyar amb la mateixa velocitat amb que havia aparegut.

Llavors es va adonar que la Michelle i la Nohemí també havien caigut. Seguien agafades de la mà, els seus ulls sense vida mirant cap a la lluna creixent.

I l’Abdul va plorar i va plorar i va plorar i va plorar fins a assecar-se per dins.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *