Abdul II

Els següents dies Abdul va vagar sense rumb pels carrers de París fugint del soroll, del fum, de les persecucions, de la llei marcial. De veus macabres amb potents altaveus dictant el masclot rumb a seguir. C’est la guerre! Marxem com a homes darrere de la llibertat bombardejant les cases d’altres Luh, d’altres Nohemí, d’altres Michelle. D’unes altres que ens queden tan lluny que ens importen una merda.

Dones que cauen, dones que sucumbeixen sota el pes de tones de bombes, lapidades per bombes democràtiques i civilitzades. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera bomba. Cal lapidar-les amb els rebles de les ruïnes de les seves cases, abans que els seus fills es converteixin en futurs suïcides. Cal convertir als seus fills en suïcides lapidant a les seves mares amb bombes.

Abdul no pensava, no entenia, no pretenia entendre. Agostinho-Abdul no volia guerres, no volia bombes, no volia que ningú morís. No obstant això era bombardejat, com la resta de la humanitat, per una allau de paraules que eren soroll, bombes sòniques buides de contingut, carregades de propaganda i de racisme. Si entre el seu cercle d’amigues i amics, tan diferents, podia parlar-se de qualsevol cosa, debatre qualsevol qüestió sense arribar als punys, als collons, als cops al pit, perquè no era possible el mateix entre líders de comunitats humanes, entre periodistes, experts, tertulians, sacerdots i pensadors? Per ventura no eren tan persones humanes unes com les altres? Per ventura els líders no tenien amors, humors, temors? Febleses. Els sentiments són febleses. Aquesta era la conclusió. No podem mostrar les febleses perquè això ens converteix en febles als ulls de l’enemic.

Abdul no odiava. No entenia, però tampoc odiava. El seu dolor era tan profund que no deixava lloc per a l’odi. El seu dolor sorgia de l’estómac i s’irradiava en ones per la resta del seu cos, expulsant qualsevol altre sentiment, qualsevol altre sentit. Els seus ulls no veien. Les seves oïdes no sentien (ni volien sentir). La seva boca estava seca (com tot ell després d’haver plorat mars) i no notava sabor algun excepte el vague record dels petons de la Luh (i això últim era més un desig que una realitat).

Va passar al costat d’un petit grup de nens i nenes, rient i jugant distrets. Va pensar que potser un dia seria capaç de veure en ells una espurna d’esperança. Una mare, en passar ell, va córrer ràpidament a interposar-se, a apartar-los del seu camí. Potser la seva portuguesa pell bruna havia activat en aquella dona els ressorts de la por, o de l’odi, o de tots dos. Els altaveus aconseguien el seu target.

Els tambors de guerra seguirien tenint mans per tocar-los. Les bombes lapidàries seguirien tenint dits que premessin el botó de llançament mentre les veus d’els qui tenen veu seguissin sonant buides rere llàgrimes de col·liri. Els punys i els collons seguirien piconant, violant, sotmetent, lapidant els somriures de les Luh, de les Nohemí, de les Michelle, de les Aaminah, de les Benazir i de les Miriam pels segles dels segles.

Gostouche?:

Este post tamén está dispoñível en: Galleg Spanish

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *